Quines formes prenen els marcs que sostenen el que fem?
Fins a quin punt pot deformar-se una estructura sense deixar de fer la seva funció?
I fins a quin punt ens hi adaptem nosaltres per sostenir-la?
Partint de la base que una abstracció total, un espai completament lliure de formes i límits, no és realment habitable per la majoria de nosaltres, que ens movem en vides ordinàries, concretes, amb cossos, hores, vincles, etc, assumeixo que necessitem alguna mena de marc. Que ens permeti actuar sense malbaratar energies, facilitant-nos la intenció de la marxa.
Això no nega que les persones, les de les vides ordinàries, siguem agents de canvi, i sovint el canvi neix precisament del lloc on l’estructura grinyola. Però, això és un altre tema, i aquí únicament un apunt per aclarir que no hi ha menysteniment de l’ordinàri, si no ben al contrari.
Amb això en ment, i observant que tenim certa tendència a escalar el que funciona —i que “tot està inventat” o almenys prefigurat per estructures ja existents—, ens trobem sovint endinsant-nos de forma gairebé natural en models disponibles. Primer encabint que fem, després busquant què ho sosté. Dit d’una altra manera, la necessitat d’actualitat, per estalviar energia, ens porta cap a unes o altres estructures i després les poblem de sentit.
Amb la voluntat de minimitzar els requisits d’utilitat obro aquí una exploració d’alguns tipus i categories de condicions que poden donar forma i mirar com ens acullen o ens estrenyen, per si poden oferir combinacions virtuoses, transitories, temporals.
Principis d’ordre
No totes les estructures serveixen, ni totes fan bé. Algunes pesen massa, d’altres són tan subtils que ni tan sols s’arriben a percebre. Perquè una estructura pugui sostenir amb sentit, cal que compleixi alguns mínims, i que ho faci des d’una certa parsimonia: la forma justa, la mesura necessària, sense excés de codis ni ornament que n’interfereixin la funció.
Aquesta simplicitat no és pobresa, sinó respecte. La parsimonia protegeix la identitat, evita l’intrusisme i fa que l’estructura pugui fer la seva feina sense imposar-se. A partir d’aquesta base, aquests són alguns dels principis que poden orientar l’ús i la creació d’estructures que sostinguin sense estrènyer:
Reconeixeble
Com pots saber si una estructura et sosté si no saps que hi és? De vegades operem dins marcs que no hem escollit, ni tan sols reconegut. Ens hi adaptem perquè hi hem crescut, perquè ens són familiars, o simplement perquè no ens hem aturat a mirar. Però cap estructura pot sostenir de manera conscient si no és, abans de tot, identificada. Saber quina és, d’on ve, i què fa possible —o què limita— és el primer pas per donar-li un lloc just.
Una estructura no sosté si no és reconeguda.
Habitable
Quan cal adaptar-se a una estructura cada dia, justificar-la o sostenir-la amb tensió, ja no acompanya: cansa. Per ser útil, ha de poder ser relativament còmoda, en el sentit profund de ser habitable. Ha d’estar alineada amb la manera de fer de qui la utilitza, o com a mínim no exigir una lluita constant per fer-la servir.
Una estructura que desgasta no sosté. La comoditat és condició per a la utilitat.
Definible
Una estructura no ha de servir per a tot. No ha de deformar-se per encaixar-hi qualsevol cosa, ni buscar la flexibilitat com a virtut. La seva utilitat rau en la fermesa, en poder sostenir amb coherència el que li correspon. Pot conviure amb altres, desaparèixer quan calgui o passar a l’arxiu, però mentre hi és, ha de tenir cos i forma pròpia.
Una estructura útil no s’ha d’adaptar a tot. Ha de saber què sosté i fins quan.
Transitable
Encara que una estructura estigui pensada per a una funció concreta —mental, relacional, física—, hauria de mantenir obertes les connexions amb la resta. Com un edifici amb un hall relacional però amb sortides clares cap a l’emocional i el material, una bona estructura facilita la consciència dels seus límits, el marge de moviment, i l’impacte en tot el conjunt.
Una estructura clara facilita la interacció entre àmbits. Orienta sense tancar.
